Extrema Pobreza

Tristemente puesta en pie

Acaricias con los dedos la esperanza muerta

La torpeza y la verguenza de este año, que no fue

ese año que esperábamos tener...

Sonava una música. Mentre jugava el Barça una parella desamoblava el seu pis, el seu primer pis, el que s'havien llogat després d'uns quants anys d'estimar-se i viure cadascú a casa dels seus pares.

Aquell pis que s'havien llogat un any enrere, pensant que seria casa seva fins que forméssin una família.

Aquell pis, avui l'abandonen. No és perquè no puguin pagar el lloguer -somriure-, no. L'abandonen perquè creuen que ja han gastat tot l'amor que tenien a donar-se.

I mentre reparteixen el seu últim any i tots els seus records, ploren.

Ploren perquè tots dos saben que podríen fer un esforç i lluitar per aquest amor, l'únic que han conegut de veritat, però estan massa cansats.

Se segueixen estimant, clar que si. Passarà molt de temps i l'altre encara serà la persona a qui més estimen, ho saben, però prefereixen no lluitar. Es van dir que el seu amor mai requeriria d'esforços i, tot i que llavors era molt fàcil, es van dir que quan haguéssin d'esforçar-se per estimar-se seria que ja no s'estimaven prou, que ja no s'estimaven.

A l'empaquetar l'úlim record i tapar-lo amb cinta aillant s'estaven dient adéu.

Ell va sortir per la porta. Ella li va demanar que li fes una perduda al arribar a casa.

Ell mai li va fer. No tenia casa.

Sens dubte, no ha sigut l'any que esperaven tenir.