popArb: dia 2 (i últim)

El segon dia dia de música a Arbúcies començava aviat (a les 12 del migdia) si tenies en comte l'hora a la que, entre una cosa i l'altra havíem anat a dormir la nit anterior.

Estava plantejat com un dia de tranquil·litat (les L geminades haurien de desaparèixer) pel poble. A les 12 a la piscina municipal punxava la seva música-d'ascensor-amb-certa-gràcia el Dj Phil Musical (Oscar Dalmau, a.k.a. la veu en off de TV3) mentre la gent es torrava al sol i es refrescava a la piscina.

Nosaltres no hi vam anar.

(Per fer el comentari amb coneixement de causa he visitat el seu myspace-amb-certa-gràcia). No, realment és una proposta potser extrema (com ell) però destaca entre tanta gent perduda, que ja és molt.

Després a les 5 de la tarda, quan tothom estava prou amenitzat, tocaven varis grups al costat del riu, tot molt idíl·lic i ple de mosquits. A aquí vam arribar tard, de fet, dels tres grups que tocaven, El pèsol feréstec, El petit de Ca l'Eril!, i ix! només vam sentir a quests últims mentre ens mullàvem els peus en un riu que es veia menys contaminat que els que es veuen pels voltants de Barcelona.

Abans de començar amb els concerts, hi havia preparada una sorpresa. Recital de Roger Mas a un cafè. Sempre i quan haguessis reservat lloc. Vaja. Bueno.

Anem a fer una birra mentre els grups fan els seus passes de micros. Els últims son els primers.

Comencen a obrir les portes. El primer concert és el de La Banda Municipal del Polo Norte. Hi ha expectació. Han sapigut mobilitzar bé als seus fans. Comencen a tocar a les 20:45. Encara és de dia, es fa estrany estar en un concert de dia.

En línies generals el concert va estar animat, divertit. La Banda és un grup jove (de temps) que encara no ha editat cap disc. Prometen. Van fer una maqueta que estava prou bé (les cançons es poden escoltar al myspace), però les cançons noves que vaig poder sentir per primera vegada no em van semblar que anessin en la línia de les altres. Amb això vull dir que encara no tenen una línia de grup definida, ni un so, ni una imatge. Amb tot, son un grup que si està ben assessorat pot fer coses interessants i segur que tornaran al popArb en futures edicions, quan tinguin un disc produït.

Parlo de tot això sobre La Banda perquè el concert següent va ser el de MADEE, concert en majúscules d'una de les millors bandes del panorama indie. Presentaven el seu nou disc, Antártica, un bon disc. Madee va posar en evidència tot el que pensava de La Banda, ja que ell si tenen una imatge definida de grup, un estil o un so particular, únic que es pot reconèixer en totes les cançons.

Madee és una majúscula banda minoritària i musicalment la millor que va passar pel popArb.

Després va actuar Carlos Cros y los 400 golpes, moment que vam aprofitar per sopar un altre plat combinat, aquest cop però, la terrassa estava plena i vam menjar a l'interior, cosa que m'impossibilita opinar sobre el pobre noi i tots els cops que li ha donat la vida. Puc opinar sobre la pel·lícula si voleu.

Tornant de sopar ens trobem sobre l'escenari un home disfressat d'estàtua de la llibertat. Sisa, es clar. Cobrint-li les esquenes hi havia Joan Miquel Oliver (que a banda de produir-li el nou disc li reia les gracies) i alguns Antònia Font.

Aquest és un cas apart. Com que és Sisa se li permet tot. No es pot ni entrar a valorar alguna de les seves cançons (giraquetombaquetombaquegira...) simplement se'l va aplaudir. A banda d'això, va explicar algunes anècdotes que ja havia explicat a Tv3 fa poc i es va presentar com un cantant d'hotel de l'espai i la seva banda.

A l'escenari petit, només acabar Sisa va començar l'actuació de SanPedro, que tot i no estar malament, ja portàvem molts concerts seguits i es va fer una mica pesat. Cal dir que volíem guardar forces per la següent actuació: Mishima.

Cal dir que ja els havia vist al DiBa i aquest cop la seva actuació no em va agradar tant, però també haig de dir que es un dels grups que més m'interessa, per tant va ser un concert molt satisfactori. Potser els va faltar una mica de diversió per fer més amena la hora i pico de concert que van oferir.

Van fer un repàs al nou disc, Set tota la vida, un dics amb grans temes, van repassar alguns dels clàssics del disc anterior i també van cantar cançons de la seva etapa en anglès.

Si Catalunya fos un país normalitzat, i tingués una cultura normalitzada, Mishima seria un grup important (més enllà dels festivals de grups catalans), o potser almenys, com a mínim sonaria a les ràdios.

De tornada a l'escenari petit tocava Linn Youki, que els havia escoltat al myspace i em van semblar prou bé, però allà en directe entre el cansament i tot vaig acabar per marxar del concert i anar a fer una cervesa fora.

Tot, per agafar forces per l'última actuació del festival, el que havia de ser el plat fort: Facto Delafé y Las Flores Azules.

No era dels grups que més m'apassionaven, ho reconec, però com que em sabia varies cançons si que tenia ganes de veure'ls en directe.

Van ser la millor actuació, vagi per davant.

Ningú els va superar en entusiasme, en imaginació, en posada en escena ni en res. I tot i ser inferiors a altres grups musicalment parlant (crec jo) van ser el millor fi de festa possible.

Ho van donar tot sobre l'escenari, sobretot el cantant (q amés es el bateria de Mishima, osigui q era la seva segona actuació de la nit) i van saber treure partit a l'esperit potser "naïve" de la seva proposta, omplint l'escenari de globus gegants de colors que van enviar cap al public perque hi jugués, confeti, bombolles de sabó i disfresses d'indis per cantar "El Indio".

Només els va fallar una cosa, que Espanya no es va quedar als quarts a l'Eurocopa, però ho van saber prendre amb humor.

Com diu la lletra de la seva cançó "Gigante" i com reflecteix l'esperit del grup Facto Delafé y Las Flores Azules ha sapigut fer de les seves lletres de petits instants, moments gegants. Gigantes, Instantes.

Per acabar, Dj Miki Puig, com be es va dir d'ell, el de Factor X, va posar la música que li agrada com a tancament del festival.

Així doncs, el popArb'08 es va erigir com un festival parlat en català (era l'idioma que es parlava) i cantat tant en anglès, castellà o el propi català i es va confirmar com una cita imprescindible al marge dels grans macrofestivals de Barcelona on estar en família i disfrutar de la proximitat dels músics.

Veurem l'any que ve...