popArb: dia 1 (de 2)

Arribar a Arbúcies no es tan complicat com pot semblar. Amb poc més d'una hora hi som.

Més complicat és trobar aparcament. Donem una volta al poble i no trobem lloc així que ens fotem al parking pels músics. Tenim excusa, viatjàvem amb un. El baix ho demostrava.

Ens acreditem i ens foten una polsera de paper. Ni amb aquestes ens podrem assemblar als que van al Summercase o aquestes coses que els hi foten polseres de roba que els duren d'una edició a l'altra.

Creuem Arbúcies i de tot arreu comença a sortir gent que no hauria d'estar en un poble del Montseny. El seu hàbitat natural es la zona de Tallers fins arribar al Macba. Els arbuciencs deuen flipar cada cop que s'organitza el popArb amb els cromos que veuen.

Per allà ens trobem a algun membre de La Banda Municipal del Polo Norte. Es el Dimas, si, ja ens vam conèixer fa poc al Diba. Ens diu que ve de l'hotel. Nosaltres ara hi anem. Ok, ens veiem després.

Arribem a l'hotel on ens podíem quedar a dormir. Ens han dit que te piscina i tot. La porta principal està tancada. Entrem pel costat, on hi ha un menjador. Una família (pare, mare i dos fills ja crescuts) està asseguda en una taula. No hi ha ningú més. Arribem a la recepció. A la paret dos retrats a l'oli de dos nois que s'assemblen als que hi havia al menjador. Volen ser tan hiperrealistes que fan una mica de por, però vaja, van a joc amb tota la recepció. Es de fusta, sostre alt, una gran làmpara amb la meitat de bombetes foses la mig il·lumina.

Apareix un home amb un davantal posat. Sua com un porc. Li diem que venim amb el grup d'una pava (que prèviament ha parlat amb ell per explicar-li tot el tema) i que volem veure l'habitació. Som dos parelles. Necessitaríem dos habitacions, però si només n'hi ha una no passa res. La Belen i jo preferim anar a dormir al Montseny que en la casa de la tenebra aquesta. L'home del davantal és d'aquests que es posa nerviós i es cabreja pels seus adintres. No se li entén res fins que diu que ell ja li va explicar a la pava que el va trucar. Se'n va un moment. Diu que va a mirar com estan les coses.

Mentrestant per allà els nois dels retrats hiperrealistes van passant per allà amb plats de costelles a la brasa, botifarres i altres menjars. Dormir nose com s'hi deu dormir allà, però menjar segur que s'hi menja de puta mare.

Torna l'home, més suat encara després de pujar i baixar les escales amb certa diligència. Ara parla clar. Té una habitació. Bé, no es del tot cert. Té varies habitacions, però només una amb llum i per desgràcia només hi ha un llit individual i no te aigua.

Ens mirem. A mi no deixa de fer-me gràcia. El Moris (baix de La Banda Municipal del Polo Norte) puja a inspeccionar. Arriba a un passadís com els de l'hotel on s'instal·la Barton Fink (encara que ell diu que s'assembla més als de El Resplandor). Hi ha unes 20 portes a banda i banda i al fons el passadís gira. Allà no arriba a fotre's-hi. I només te llum en una el cabró. A aquest no li hauran donat la Q de qualitat en el servei, nano.

Al final fotem el camp d'allà. Ja dormirem al Montseny, que s'hi està bé.

Tornem al centre que entre una cosa i l'altra ja han començat els concerts. Algú plora. És el cantant de Manos de Topo. Això vol dir que el primer concert, d'un tal Anímic ja no l'hem vist. Al de Manos de Topo com que ja els tenim més vistos no entrem a veure'ls, tot i que ens quedem a sopar allà davant i els sentim mentre mengem.

Acaben i comença Conxita. Com que quan vaig escoltar el seu disc em va acabar aborrint una mica no ens donem pressa. Conxita (no confondre amb la puteta del Bershka Conchita) no està malament com a proposta però és potser per a moments més íntims.

Els primers que veiem son Sidonie. No em fan molta gràcia, però com que les seves cançons son de les més mediàtiques et sonen. Fan un pop podríem considerar que barat, o sigui, ritmos pegadizos i estrofes repetitives, però sense gaire treball en les lletres. Ells sembla que s'ho passen bé. Toquen a l'escenari principal i la gent comença a arribar. Estan ambles. Acaben el recital sense tocar Fascinado, així que la gent espera a que tornin a sortir. El cantant surt vestit del Rei dels Girasols per cantar Giraluna. Després la que tothom esperava i després van improvitzar unes cançons en acústic entre el públic sense micròfons ni res on tothom estava assegut al terra i callat pq se'ls sentís una mica. Això es va agrair i va trencar la monotonia d'anar d'un escenari a l'altre per veure gent que canta sense interactuar gens amb ells.

Ens trobem amb els de Manos de Topo. Els dic que els hem sentit, mentre sopavem. Somriuen. No saben on es poden quedar a dormir. Fins i tot per anar al càmping que monta l'organització s'ha d'agafar cotxe. No t'ho posen gens fàcil per privar a saco.

Després van actuar Guillamino en l'escenari petit. Hi van posar ganes però se sentia realment malament, cosa que va deslluir el seu folk.

De tornada a l'escenari gran ens esperava La Casa Azul, el que estava plantejat com el plat fort de la nit. Hi havia pantalles a l'escenari on primer hi van aparèixer els hologrames dels que eren els seus "secuaces" en les èpoques més vergonyoses de la banda per després sortir amb una guitarra elèctrica a la ma i una gorra amb xapes al cap el curiós Guille Milkyway, únic integrant del grup. Per primera vegada aquella nit vaig sentir el fenomen fans quan va obrir amb La Revolución Sexual, cançó amb la que volia anar a Eurovisió.

Tot i estar ell sol durant més d'una hora sobre l'escenari haig de dir, tot i que no m'agrada la seva música, que ho va donar tot i al final et contagiava una sensació de diversió al cos que ja és tot una proesa. Per ser clar, la música de La Casa Azul no té més que unes bases electròniques o techno i unes lletres pop que son més dolces que les crispetes de sucre, però el mèrit que va tenir Milkyway va ser servir-les de forma que no es van fer indigestes en cap moment.

Així que realment va ser el plat fort de la nit ja que qui més qui menys va acabar rient o ballant amb la proposta.

Després d'això El Guincho, amb una tauleta sobre l'escenari i una petita taula de mescles i un tambor va posar el punt i final a la primera jornada. El noi va intentar fer ballar a la gent amb la seva proposta de sons podríem dir que tribals, però es va fer una mica repetitiu, així que vam pirar quan ens va saturar i vam fer cap a Montseny per descansar de cara a la que era la jornada forta del festival.

Continuarà...